Un espai on compartir aquells poetes que m'agraden o descobreixo i que han format part de l'activitat mensual que organitzo amb el mateix nom que el bloc des del juny de 2012 a l'Ateneu Popular de les Corts, i on acompanyem la poesia amb una copa de vi de la terra de procedència de l'autor.

divendres, 20 de desembre del 2013

August Bover - Cloc! i altres sons

August Bover (Barcelona, 1949) és doctor en Filologia Romànica (Catalana), ha estat investigador a les universitats de Saskatchewan (Canadà) i de Califòrnia a Berkeley (EUA) i professor visitant a les universitats de Càller (Sardenya) i Perpinyà, i ha exercit com a docent de literatura al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, d'on és catedràtic emèrit. Ha publicat nombrosos llibres i articles, bàsicament sobre la literatura catalana de l'Època Moderna –com ara les antologies de la poesia de Pere Serafí (1987 i 2005)–, la cultura catalana de Sardenya –Sardocatalana. Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya (2007)– i l'obra de Josep Sebastià Pons –Antologia poètica (1986), Teatre (1990) o la biografia d'aquest autor (1990). Fou secretari tècnic de la Comissió de Lectorats de Català a les universitats de l'estranger (1988-2002) –integrada per la Generalitat de Catalunya i el Consell Universitari de Catalunya–, codirector de la Catalan Review (1995-2009), autor del Manual de catalanística (1993); és vicepresident de la Federació Internacional d'Associacions de Catalanística i president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. 

Els seus poemes es troben en antologies i volums col·lectius –com ara Poesia al carrer. Haikús i tankas (Olot: Biblioteca Marià Vayreda, 2002), Llums i ombres del temps. Abecedari coral (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2003), El llibre de les odes (Olot: Associació l'Au Cal·ligràfica, 2005) o Long Island Sounds Anthology (Nova York: The North Sea Poetry Scene Press, 2011) i en revistes poètiques internacionals –com ara la publicació gal·lesa The Seventh Quarry–, ha efectuat lectures poètiques –com per exemple al Festival Primavera Poètica, de la Garriga, a l'Espai Mallorca, de Barcelona, al bar Es Pinzell, de Palma (Mallorca), al Claustre de Sant Francesc, de l'Alguer, i a la Universitat de Càller (Sardenya), al Dylan Thomas Centre, de Swansea (País de Gal·les) o al Salem Athenaeum, de Salem, Massachusetts (EUA)– i la seva obra –de vegades en col·laboració amb artistes plàstics com Salvador Alibau, Pere Brull Carreras o Pere Capellà, o el fotògraf Toni Vidal– comprèn els llibres següents:En pèlag d'amor (1999), L'hivern sota el Cadí (2001), Mojave (2006), Terres de llicorella (2007) i Cloc! (2011). Ha estat traduït a l'alemany, l'anglès, l'espanyol, el francès, l'italià i el japonès. 

És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. 

Extret de escriptors.cat

Plany per Cala Llonga 

Del teu areny, en vam fer un paradís 
limitat per la mar i les savines. 
Tots els nostres somnis adolescents 
corrien descalços damunt la sorra. 
Gaudíem del bres de totes les ones, 
teníem el do de totes les llengües, 
fruíem dels sentits a flor de pell. 
I, tenyits de sol i amarats de lluna, 
crèiem que els temps estaven canviant... 

Ara els meus records jeuen sota tones 
de ciment, vora la mar ultratjada. 

D'En pèlag d'amor, 1999

Elogi del triftong

Tant se val si no ho creieu
però us cal estar a l’aguait
i dur el velam amb la guaira
sempre que el canal creueu.
Arreu els aguaitadors
de dia i de nit aguaiten,
fins i tot si els encreueu.
Ho sabreu quan feu la guaita,
si és que mai heu de guaitar
per damunt dels murs d’Alguaire.

August BOVER, Cloc!, Arola Editors, 2011

Malsons d'un somiatruites malaguanyat

Era un espiadimonis,
algun estiracabells
o potser un escanyapolls
que, alallarg, sobrevolava
girasols caragirats?
L'arrencaqueixals deixava
palplantat, bocabadat.
Bufanúvols galtaplè,
un pescallunes, ullcluc,
gerent d'algun plats-i-olles
i més d'un vetesifils,
resolia trencaclosques
enfilat al parallamps.
I, al bell mig d'un trencacolls,
un arlot lletraferit,
poca-solta, llepafils
i editor de capicues,
encalçava, esmaperdut,
l'inquiet saltamartí
besnét d'escurabutxaques...

August BOVER, Cloc!, Arola Editors, 2011







El primer cop que vaig contactar amb l’August Bover em va preguntar, la poesia d’un autor o la meva? Ostres! Mea culpa de no investigar una mica i saber que ja havia publicat poesia!
Com heu pogut veure primer va preferir donar-nos a conèixer Josep Sebastià Pons, però el segon cop ja va venir a presentar-nos el seu darrer llibre Cloc! que presenta en un espectacle titulat, “Cloc! i altres sons”.
Per saber-ne les necessitats tècniques vaig anar a veure’l a Ripoll al Festival Exquisits. Em va encantar!
Una poesia molt didàctica, propera i amable. I automàticament vaig pensar que m’havia de comprar el llibre així el podria utilitzar a les classes amb els alumnes de secundària.
Quan el vaig tenir a les mans em vaig endur una altra sorpresa, el pròleg d’en Màrius Serra! I no un pròleg d’amistat, sinó un escrit amb una intenció i declaració de principis encertadíssima.
Bé, quan van venir a les Corts l’èxit va ser aclaparador i a tothom li va encantar l’espectacle “Cloc! i altres sons” acompanyat de la violoncel·lista Eulàlia Ara.

Aprofitant que una part de l’espectacle ens endinsa a les terres del Priorat vam acompanyar l’acte amb el vi del celler Terres de Llicorella, exquisit, intens i de color negre viu.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Enric Casasses



Enric Casasses (Barcelona, 1951), poeta d'obra inclassificable i genuïna, trobador contemporani, narrador i dramaturg. Traductor eventual i recuperador de textos oblidats.

Fill intel·lectual de la Barcelona dels últims anys del franquisme, on té una activa presència en el marc de la contracultura, Enric Casasses publica els seus dos primers llibres de poesia, La bragueta encallada (1972) i La cosa aquella (1982), en edicions alternatives. L'any 1991 es publica a l'editorial Empúries una segona edició de La cosa aquella que coincideix amb l'inici del seu reconeixement entre lectors i crítica.

La seva poesia beu de diverses fonts i segueix corrents diferents. Sempre amb el tret propi de l'oralitat, Enric Casasses és un gran coneixedor de les més variades tradicions: de la poesia trobadoresca a la poesia surrealista i el moviment dadà, del Renaixement i el Barroc a la cultura underground i la psicodèlia.

Traductor de Conan Doyle, Nerval, Blake i Max Jacob entre molts d'altres, prologuista de diverses obres literàries, dramaturg eventual –publica la peça de teatre Do'm el 2003–, és l'instigador de les publicacions recents de llibres d'escriptors relegats a l'oblit, com ara Juli Vallmitjana o Eduard Girbal Jaume –amb la connivència d'Edicions del 1984.

Antologat, traduït, incansable recitador, articulista tenaç, Enric Casasses és el fundador d'una certa manera de fer poesia a la literatura catalana i d'entendre la literatura. Al text "El neguit", del llibre El poble del costat hi diu: "Tradueixo l'aire, interpreto el foc, llegeixo l'aigua i escric damunt la terra".

L'any 2012 és reconegut amb el Premi Nacional de Cultura de Literatura. És soci de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Extret d'escriptors.cat

CLAC
Si tots els mons que es toquen i s'ignoren
a banda i banda de mur es veiessin
farien la gran volta de campana
pobles petits ciutats grans cases soles
i els teus crits de dolor serien danses
regals joia alegria dels infants,
                       que si no em moro.



CANÇÓ
L'amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L'amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.
L'amor, la pedra, l'esguard de l'esfinx,
l'estrella que guia el foll,
els yangs amagats als yins,
l'orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l'un com l'una
i no ens manem, prô ens pot manar la lluna.
L'amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n'hi ha gens,
qui sap si en té, d'amor, o si en dejuna?
L'amor és déu... o l'únic déu és la lluna?!


DECLARACIÓ 

Sóc tan enganyador com aquests núvols 
i tan de veritat com la tempesta 
i sóc tan de fiar com els cartutxos 
xops de la pluja d'un final de festa. 

I sóc constant igual com els catúfols, 
sóc infidel com prometé la pesta, 
i sóc dur de pelar com els dos cuiros 
que em tapen els ullets quan faig la sesta. 

T'oblido cada dia vint vegades 
i vint cops cada dia et veig entrar 
portant o no portant les arrecades 

al circuit terminal que el condemnar 
comprèn del viure meu, de com m'agrades, 
a prendre'm en morir fins a estimar.



La presència d’Enric Casasses és sempre d’agrair. Amb el seu posat tranquil accepta un gotet de vi blanc i estudia l’auditori mentre no arriba tothom. Quan surt a escena va llegint els seus versos i segons li ve de gust llegeix un o altre poema. 

Com sempre un plaer escoltar-lo però també rellegir-lo!

Ramon Boixeda

Tal com diu ell al seu blog (d'on trauré la gran majoria de la informació)  "Al marge de les del DNI (tals com: nascut el 1981 a Vic, amb domicili natal i fiscal a Sant Julià de Vilatorta, fill de...) les meves dades personals són les que vaig recopilant cada dia... (Girona, Barcelona, el Born, el guirigall...)".

Marca manca

   
Vora filaberquins,
dins els nusos dels arbres,
al ras de branques talades,
en el melic més mal plegat,...
col·lecciona horitzons;

la desfeta els fa sencers.

Desfeina

          
A la terrassa sol 
i ultracolors al fum del cigarret, 
mentre avança el compte enrere

el tic-tac de l'ànsia, ganes de dir
i silenci, el que més tinc.

Escriure blaucel
com el núvol que s'amaga al mar
mentre espero que surti de la feina,

la seva pell com un platja piscina.
Aroma que salvarà la tarda. 


Poesia

        
Cultivo l'art de trobar
la feina de treballar-te.
Metro, escriure, veure't.

Hores grises d'aquest matí
com de guillotina. Espero: 
ve deuen valdre una vida.

Ens casarem al súper, secció conserves,
follarem pels ulls fins adormir-nos.

Plegues puntual
brindem pel no saber 
que dibuixa el marc que ens fa possibles.

Tenim tot el què cal, tota la resta...

El misteri serà arribar a final de mes.


Aquest cop vam buscar un vi procedent dels orígens del poeta, Masia Vila-Rasa de Taradell.
La veritat és que va ser una novetat al Glops de poesia que vingués un poeta viu, ja que fins ara tots els que hem fet ens han deixat.

Ramon Boixeda trapua vitalitat i energia i les seves poesies, a més de molts altres adjectius, et porten a móns desconeguts i en alguns casos a preguntar-te què t'està dient, o a fer una instrospecció.

Un autor que ha guanyat amb el llibre que ens va venir a presentar el XXXVII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó de la Vila de Vallirana el 2012.


dilluns, 2 de desembre del 2013

Ausiàs March

La data i el lloc de naixement d'Ausiàs March continuen essent dubtosos, tot i que els últims treballs crítics apunten que neix a Gandia, al País Valencià, al voltant del 1400. Sí que es coneix, però, la data exacta de la seva mort: el 3 de març del 1459. Fill del poeta Pere March i de Leonor Ripoll, educat en l'ideal cavalleresc, en va ser nomenat l'any 1419. Durant l'any 1420 segueix el rei Alfons a la campanya de Sardenya i Còrsega. També pren part a altres guerres, com ara la de Nàpols i Sicília. Poc després de participar en una campanya contra els pirates del nord d'Àfrica, l'any 1925, rep el senyoriu de Beniarjó, que ja anhelava el seu pare. El 1437 es casa amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, l'autor del Tirant lo Blanc, la qual mor dos anys més tard. Així, el 1443 torna a casar-se, aquesta vegada amb la valenciana Joana Escorna. No té cap fill d'aquests dos matrimonis, però sí cinc fills il·legítims. Els estudiosos relacionen la seva poesia amb aquesta situació, destacant la lluita entre la passió i l'ideal de l'amor pur. 

L'escola que més influeix Ausiàs March és la dels Trobadors, però alhora va més enllà i fa evolucionar la poesia del seu temps, tant temàtica com lingüísticament. D'entre les seves lectures cal parlar dels poetes aristotèlics i escolàstics, situant-se sovint les seves idees socials entre Aristòtil i Sant Tomàs, sense oblidar Dant o Petrarca. 

La gran projecció posterior de l'autor ve donada per l'enorme sinceritat i originalitat de la seva poesia, però també per un magistral sentit del ritme que poques obres de l'època assolirien. Tot plegat fa que les seves troballes poètiques s'acostin a l'esperit del Renaixement i que els lectors del segle XVI el tinguin entre els seus poetes preferits. 

La seva poesia, de la qual es conserven 128poemes, influeix no sols en els poetes catalans immediats sinó també en autors fonamentals de la poesia castellana, com ara Boscán, Quevedo o Garcilaso de la Vega. 

Extret de www.escriptors.cat

Poema 23 

Lleixant a part l’estil dels trobadors 
qui per escalf trespassen veritat, 
e sostraent mon voler afectat 
perquè no em torb, diré el que trob en vós. 
Tot mon parlar, als qui no us hauran vista 
res no valrà, car fe no hi donaran, 
e los veents que dins vós no veuran, 
en creure a mi llur arma serà trista.


L’ull de l’hom pec no ha tan fosca vista 
que vostre cos no jutge per gentil; 
no el coneix tal com lo qui és subtil: 
hoc la color, mas no sap de la llista. 
Quant és del cos menys de participar 
ab l’esperit, coneix bé lo grosser: 
vostra color i el tall pot bé saber, 
mas ja del gest no porà bé parlar.


Tots som gossers en poder explicar 
ço que mereix un bell cos e honest: 
jóvens gentils, bons sabents, l’han request 
e, famejants, los cové endurar. 
Lo vostre seny fa ço que altre no basta, 
que sap regir la molta subtilea. 
En fer tot bé s’adorm vostra perea. 
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.


Sol per a vós bastà la bona pasta 
que Déu retenc per fer singulars dones: 
fetes n’ha assats molt sàvies e bones; 
mas, compliment, dona Teresa el tasta, 
havent en si tan gran coneiximent 
que res no el fall que tota no es conega: 
a l’hom devot sa bellesa encega, 
past d’entenents és son enteniment.


Venecians no han lo regiment 
tan pacific com vostre seny regeix 
subtilitats que l’entendre us nodreix 
e del cos bell sens colpa el moviment. 
Tan gran delit tot hom entenent ha 
e ocupat se troba en vós entendre 
que lo desig del cos no es pot estendre 
a lleig voler, ans com a mort està.


Llir entre cards, lo meu poder no fa 
tant que pogués fer corona invisible. 
Meriu-la vós, car la qui és visible 
no es deu posar lla on miracle està.


Poema 28

Lo jorn ha por de perdre sa claror
quant ve la nit que expandeix ses tenebres;
pocs animals no cloen les palpebres,
e los malalts creixen de llur dolor;
los malfactors volgren tot l’any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment,
mas jo qui visc menys de par, en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E, d’altra part faç pus que si matàs
mil homens justs, menys d’alguna mercé,
car tots mos ginys jo solt per trair me;
e no cuideu que el jorn me n’excusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa;
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d’amor se meta.
Sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si mercè no em defensa.

Poema 29


Sí com lo taur se’n va fuit pel desert
quant és sobrat per son semblant, qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert,
tot enaixí em cové llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:

no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós.



Tots hem sentit algun cop el nom d’Ausiàs March. I tots pensem automàticament amb un autor difícil del qual poca cosa entenem. Per aquest motiu vam convidar la Lola Badia que el coneix molt bé i que ha dedicat una bona part de la seva vida a estimar-lo i valorar-lo per tot el que significa i també perquè els seus versos formen part de la nostra llengua i cultura.

En aquesta ocasió vam fer fotocòpies dels poemes 28 i 29 que llegiríem i la veritat és que van anar molt bé per poder seguir les explicacions de la Catedràtica de Filologia Catalana a la UB i poder copsar més fàcilment les petites subtileses del gran mestre de l’amor i la mort que va ser Ausiàs March.

Val a dir que també vam poder escoltar la veu de Raimon cantant el poeta valencià i entre tots vam gaudir d’una altra vetllada magnífica. Aquest cop el vi escollit va ser un vi valencià, Aranleón Ahora i Aranleón Blés, tots dos D.O. València.




Josep Sebastià Pons

Josep Sebastià Pons, una de les figures més importants i més influents de la literatura de la Catalunya Nord, “la personalitat literària i de més prestigi al Rosselló, a més de ser una de les veus líriques més intenses de la poesia catalana de tots els temps”, en paraules de Pep Vila, filòleg estudiós de l’obra de Pons.


Neix a Illa (Rosselló; Ille-sur-Têt en francès) el 5 de novembre del 1886. Entre Illa i Perpinyà passa els seus primers anys per a més tard fer estudis d'espanyol a la ciutat francesa de Montpeller. L'any 1905 viatja a Madrid, on sovinteja tertúlies i coneix Antonio Machado, Quintero i també a Unamuno. A la tornada pren contacte amb la llengua catalana, sobretot amb l'obra de Verdaguer, de qui compra a Barcelona el Canigó, un llibre que l’impressiona vivament. 

Des d'aleshores, Josep Sebastià Pons, es lliura a la difícil empresa d'escriure en una llengua que mantingui els trets fonamentals del rossellonès i, alhora, no s'allunyi amb excés del català. A partir del 1910 fixa la seva residència a Barcelona, on entrarà en contacte amb la societat literària de l'època. Dedicat durant tota la seva vida a la docència, l'autor escriu poesia des de molt jove i també teatre, de la mateixa manera que publica alguns llibres en francès, dels quals cal destacar sobretot L’ocell tranquil, les seves memòries. 

Del 1935 fins al 1953 exerceix com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa. La seva passió per la literatura catalana fa que publiqui a França alguns textos sobre aquest tema. Després de viure de manera prematura la mort de la seva dona (1937), Sebastià Pons es refugia en la literatura, sobretot en la poesia, marcada pel seu tarannà d'home tranquil, amant de la vida familiar i dels paisatges del Pirineu. 

La crítica ha destacat la publicació de Cantilena (1937) com un punt d'inflexió en la seva poesia. Aquesta evolució neix d'un sentiment clar: escriure en una llengua considerada un dialecte, i de la necessitat d’innovar, d'assolir una posició que la seva situació perifèrica li va negar amb massa freqüència. Considerat per la societat literària de Barcelona el "poeta del Rosselló", i per París un poeta traduït al qual van menystenir, Sebastià Pons es va refugiar als seus aconseguiments personals. 

Durant els anys 80 i 90, gràcies a la iniciativa de l’Editorial Columna i l’empeny personal del jove poeta Àlex Susanna, es va publicar per fi a Barcelona la seva obra completa, narrativa, poesia, teatre, amb el suport del Conseil Regional du Languedoc-Roussillon i la Generalitat de Catalunya. 

Va morir el 1962 al poble on havia nascut, envoltat dels paisatges que tant havia cantat als seus poemes, Canta el paisatge i la vida rural de la seva terra tot cercant, com diu ell, "un encant tot viu, verd i musical".

L'any 2012, amb motiu del cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons la població d'Illa va promoure diverses activitats populars en homenatge i reconeixement a l'autor, igualment que la Institució de les Lletres Catalanes, que va organitzar un acte a Barcelona. 

Extret de l'AELC

DISTÀNCIA
A despit de la mort, ets meva encara.
Sempre el teu somni viu en mi.
L’ampla distància no separa
el cel de l’aigua on ve a dormir.

La forma pura amb sa llisor nevada
i entre els xiprers el mirar verd
passen el temps com la flauta encantada
i cristal·lina del desert.

Amiga, ets meva encara per la pena,
tu que m’hauràs volgut deixar
— massa daurat i tendre— el nom, Elena,
i a mon front la carícia de la mà.

Cantilena, 1937

TAN LLUNY DE MI 

Tan lluny de mi, tan lluny de mi 
és la beutat que el pensament s'hi perd. 
Quan vaig girant en el jardí 
primavera se'n riu amb el seu mirar verd. 

L'àlber, per sostenir la fulla clara, 
té uns brancs de platejada voluptat. 
El cel hi oneja tot just ara. 
El cel que passa llis deixa l'home oblidat. 

Ni un sol ocell, entendrint l'hora. 
Ni un moviment, pel meu esguard. 
La brisa no s'atura i va a la vora 
dels tamarius i de la mar.


EL DESIG 

Mira les roses de novembre com s'estan 
en aquest parc tot moll de pluja encara. 
L'una és color de broma a sol llevant. 
L'altra és color de neu en l'ombra clara. 

I cadascuna viu per si, 
distreta en sa carn nova i separada, 
ignorant totes com s'aviva la mirada 
que les voldria reflectir.


ÉS PURA I SENSE NOM

Si fos aquesta estança dins la mar,
no seria més sol que en aquesta hora.
La brasa aviva el seu esguard.
El silenci del vent no té cap vora.
El vespre s'aparia ja amb la nit.
D'un or lleuger la neu és mig encesa,
i l'estela penetra el camp humit,
la perla d'un mirall d'hivern suspesa.
Qui era son principi? Què vol dir?
Amb l'alè del meu cor ¿qui la concerta
i li conserva el resplendir?
És pura i sense nom, ella és deserta.




PREGUNTA

Si vós l'amor poguéssiu escollir,
de quin amor faríeu tria:
del que venteja l'esperit un dia
i ressonant obre les portes, i
rebot, de cada obstacle, amb la follia
del vent amb sol el dematí,
o bé d'amor que l'esperit amaga,
com el redós familiar,
melangiós i dolç, on cap al tard,
en la penombra vaga, vaga, vaga,
dels jorns que plou i la claror s'apaga,
ens recollim... i plou encar?

Poesia Completa. Barcelona: Columna, 1987.

Estem doncs davant d’un poeta que va decidir escriure en una llengua que per molts era considerada menor i que fins i tot no creien que podia ser útil per aquests treballs.

Un poeta compromès amb la seva llengua que va voler conservar el seu dialecte i per això li estem molt agraïts.

A nosaltres ens el va fer apropar el professor August Bover, que l’ha estudiat i ens en va saber fer veure la part més bella dels seus poemes, sense oblidar la llengua, els tòpics…

I vam tenir la gran sort de poder acompanyar els versos amb el vi que fan els seus néts Domaine de la Perdrix - cuvée Joseph-Sébastien Pons 2005.