.jpg)
Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d'orats i savis (Barcanova, 1993, finalista del Premi Joaquim Ruyra) i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per a adults ha publicat Ombres (La Magrana, 1994) i Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèssit Premi Pere Calders, 1998). Com a poeta, ha obtingut el Premi joescric.com amb el recull de poemes Indrets i camins (editat el 2005 per aquest portal literari) i ha publicat el llibre de poemes La pols dels carrers (Meteora, 2006). Ha rebut els premis Francesc Candel de narrativa, Hilari d'Arenys i Andreu Trias de poesia i ha estat finalista dels premis Sant Jordi i Víctor Català. L'any 2007 va guanyar el I Premi de Novel·la Olga Xirinacs amb La descomposició de la llum (Omicron, 2007).
Júlia Costa manté alguns blocs de contingut cultural, entre els quals destaquen La panxa del bou, el més popular, i Tèrbol atzur, on recull l'aportació femenina a la poesia catalana.
CARRER AVALL
Carrer avall s’atura el temps
i el carretó de la pena.
Amb el fred de març a dins
se m'esmuny la primavera.
Han omplert aparadors
de vestits lleugers, de seda
i una riada de gent
s’emporta al mar les voreres.
Els cotxes de molts colors
emmirallen la drecera
per on se’n va el temps feixuc
vestit de bubota vella.
Una òliba al campanar
d’un gratacels, s’enlluerna,
cercant per on fuig el sol
quan ella surt de cacera.
Dins el claustre de la seu
les oques callen i el terra
acull històries de por
i rondalles de misèria.
Massa gran és la ciutat
per als rodamóns que cerquen
edredons apedaçats
de felicitat sobrera.
Carrer avall s’amaga el temps
I el carretó de la pena.
A dalt d’un cel emboirat
s'hi encén un llumí violeta.
Júlia Costa (La Pols dels Carrers)
Balada de l'home gris
Feliç qui mor sense saber que mor
feliç aquell que viu sense pensar-hi
feliç aquell que troba el seu amor
ensopit, i vulgar, i rutinari.
Feliç qui té la fe del més enllà
enterbolida amb fum d'espelma antiga,
i que tot el que arriba a desitjar
ho pot comprar a qualsevol botiga.
Feliç el conformista i el badoc
i aquell que no vol fama ni diners,
feliç aquell que no ha tastat el foc,
feliç aquell que no cobeja res.
Passar pel món com una ombra arraulida
sense desvetllar enveja ni passió,
passar tan sols, acaronant la vida,
com la tonada breu d'una cançó.
Passar de ser tingut per poca cosa
a la pols on tots hem de davallar.
no tenir nom, ni fets, ni haver fet nosa.
Passar sense remor. Tan sols passar.
Júlia Costa. La pols dels carrers (Meteora, 2006)
SÓC DELS MEUS ANYS
Sóc dels meus anys, agemolida, incauta,
L'urc de l'ahir es va enfonsar en la nit.
La melodia no segueix cap pauta.
Violí, guitarra, clavicèmbal, flauta,
renill, gardeny, clapit.
Vaig fent forat al temps que breu s'escola.
No he fet atots, però no trobo consol.
Un esparpall de somnis m'agombola.
Rònega, broixa, despullada, sola,
metzina al bol.
No em queixo pas, ni crec anar lluny d'osques,
ni a l'orsa vaig, ni m'he perdut enllà.
Platja lluent, empedrada de closques,
petxines d'or i aquest revolt de mosques
damunt la mà.
Ai, joventut. Què lluny, foragitada,
del meu recer, sense remei te'n vas!
Galivances d'etern, miratge, onada,
muntanya, barca, so de torbonada,
ponent, ocàs.
Encara no, em diu la veu amiga.
Es porta a dins la tresca, el somniar.
Flor, fruit, llavor, esqueix, arrel, espiga.
Cansada ja, m'urpeja la fatiga.
Avui, demà.
Són les 19:45 i ens trobem a l'entrada del Centre Cívic Can Deu. Identifico la Júlia perquè n'havia vist fotos per internet, però també perquè hi ha dues dones que la saluden. Es coneixen de fa molt temps i fins i tot amb una d'elles s'han retrobat gràcies a Facebook.
Xerren i es posen al dia. Estan orgulloses del seu barri, Poble Sec i recorden espais i gent que comparteixen.
Poc a poc arriba més gent i finalment podem entrar a la sala que ens han deixat al centre cívic. Ens acomodem i trec les copes i el vi: Que anem a sopar? -em diu un senyor. Aprofito per presentar-me i donar a conèixer els Glops de poesia i l'Ateneu Popular de Les Corts i el motiu pel qual som allà.
La Júlia comença a llegir i comentar els poemes, explicar la motivació d'un i altre, i dir-nos que en té de diferents, amb rima o sense, tristos i alegres i mentre ens ho comenta ens els llegeix.
Els assistents estem d'acord, realment és una fotografia de la ciutat perquè hi reconeixen els espais i la gent, però també podríem llegir-los en una altra ciutat i hi trobaríem qui ocupés aquells versos.
L'ambient acompanya i comencem a comentar, donar la nostra opinió i recapitulem que els personatges i els espais a qui dona veu també existeixen i cal que algú els reconegui, formen part de nosaltres. I la Júlia ho fa d'una manera exquisida, i algú diu que sembla com si estiguessis al balcó de casa i veiessis passar la gent i les situacions.
Un plaer conèixer gent amb tanta empenta, perquè aprofita per explicar-nos els mil i un projectes on té el peu posat, i que s'ho passa bé escrivint amb una sensibilitat especial per descobrir-nos la ciutat més propera.
Gràcies Júlia!
