David Caño

David Caño (Olot, 1980). Ha publicat cinc llibres de poemes: Barcelona (Galerada, 2007), premi Amadeu Oller; He vist el futur en 4D (Moll, 2009), premi Vila de Lloseta; PostMortem/I del no-res, TOT (Tigre de Paper, 2012); Teresa la mòmia (Pont del Petroli, 2013) escrit juntament amb el poeta Lluís Calvo, i el recent Res és ara ni això (Terrícola, 2013). També ha aparegut als llibres col·lectius Price i Cia… (Pont del petroli, 2011) i Ningú no ens representa. Poetes Emprenyats (Setzevents, 2011). En aquests darrers anys ha realitzat una quantitat considerable de recitals i col·labora de manera habitual en espectacles on es combina la poesia i la música. 

Era molt difícil eliminar totes les ombres,

                                els clarobscurs,
                                                 els angles morts,
                                                 les zones fosques.

La nostra història
tenia la bellesa del fang,
l’olor de la infantesa.

Entre Montjuïc i la Zona Franca
com de l’oblit al silenci,
del polsim a la destrucció.

La llibertat anava descalça.

Eres el ganivet i la llum.
Una mala nit.
Una mala adicció.

El sexe.

Sexe fosc i descontrolat,
de carrer,
de cantonada
amb llum somorta,
                    morta

com la nostra filla

que mai no va tenir
ni nom.

            El carrer del Malnom.

Més enllà del dolor.
A tocar del Dubte.

            M’hi aturo.



                              T’hi veig.
Tota arrel.
Tota estrangeria.

Tota record.

Dessagnant-te
                        dins la blancor

d’aquesta carnisseria
islàmica.

La nostàlgia mirant a l’est

Que ningú no gosi
ni en faci judici.
                          Que la malaherba
t’acompanyi i se t’enfili fins al pit.
Que el descampat siguis tu.
I la humitat, els teus peus,
la gebrada.
                  Que la pell
torni al fang. I les flors als cabells.
Que l’alè se’t confongui amb la fosca.
Que la ciutat s’apagui.
                                         I ara sí,
que cantin tots els gats
i que l’orquestra calli.

(De Res és ara ni això)

LA LLIBERTAT
                              Cap home no està autoritzat per a dir “llibertat”
                                                                              a la seva llibertat
                                                                                          Blai Bonet
La llibertat és un estat permanent
sense fronteres,
és oferir amor clandestí
com una droga
a plena llum del dia,
és no claudicar en l’intent,
és sincerar-te.


La llibertat és conviure
amb el desordre del desig
i no justificar-te,
és blasfemar
i fugir dels visionaris,
és condemnar-te a l’oblit
dels capatassos,
és dignificar mots tals com
Subversió, Insurgència,
Autoorganització.
La llibertat és desmitificar
i fer caure totes les estàtues,
és suprimir, definitivament, la falsa amistat
amb traïdoria,
és profanar la voluntat de control del misticisme,
és oblidar el pecat, la mala consciència,
els remordiments de la moral
perversa, que t’han inculcat en escoles tenebroses
com palaus,
com presons,
                     amb patis enormes
on només podies donar voltes.
La llibertat és un hemiscicle buit,
un mentider coix, un dictador mut,
una rumba ballant al voltant d’una foguera,
i les calces de la cambrera fent de bandera
                                                                   negra
a l’estenedor de les il·lusions
complertes, de les utopies acabades,
de les conviccions que han deixat de presumir,
de les cançons que han deixat de ser himnes,
mentre l’últim ideari ens escalfa els peus,
i ens ajuda a fer el sopar...
La llibertat és treballar poc, molt poc,
                            i llegir molt,
                                          és abandonar el llibre sempre que puguis,
és suprimir el prefix de la paraula sexual,
és estimar i punt.
És descobrir el plaer i potenciar-lo,
és emancipar-te del tedi,
és la vida juganera,
creativa, la pervivència del dubte,
l’abolició de la condemna,

I tu, de quin color dius que és
la llibertat?

Un plaer escoltar David Caño recitar diversos poemes seus i d'algun referent. En aquesta ocasió ens va explicar que Res és ara ni això és un trànsit de la vida a la mort per poder mantenir-te viu. Agafa versos de dos referents per ell, Joan Vinyoli i Pere Marcilla i construeix el títol del llibre.

Va declamant i tot i que té els poemes en paper només els mira per tenir la seguretat que si es perd pot fer-ne ús però la veritat és que no li fa falta, se'ls sap molt bé.

Amb "Llibertat" ens explica com va sorgir la idea i que aniria molt bé poder-lo cantar/rapejar, ja que de fons té aquesta cantarella.

Ens recita Xavier Sabater Versos adversos, un altre referent. I per petició continua amb "Crisis" i "PostMortem".

I per acabar ens comenta que hem de llegir i seguir a Núria Martínez.

Aquest cop vam acompanyar l'acte amb:

David Caño

El mes de novembre ens visita aquest poeta que no ens deixarà indiferents.

Sebastià Bennasar

Sebastià Bennasar i Llobera (Palma, 27 d’abril de 1976) és periodista, escriptor i crític literari mallorquí. Ha treballat onze anys com a periodista les redaccions del Diario Baleares i de Diari de Balears. És crític literari del suplement l'Espira i de la pàgina web Llegir en Cas d'Incendi. Ha col·laborat ocasionalment amb altres mitjans de comunicació de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià. Ha estudiat Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2009) i és Màster en Història del Món (2011) per la mateixa universitat. 

Actualment, treballa en el seu doctorat, encara inèdit i col·labora amb diferents editorials fent informes de lectura i traduccions del portuguès al català i al castellà, i del català al castellà i a la inversa. Ha impulsat nombrosos projectes culturals, congressos i festivals literaris, sobretot dedicats a novel·la negra, com Lloseta Negra, que va dirigir durant quatre anys i el recentment creat Tiana Negra, festival dedicat a la novel·la negra en català. Juntament amb el periodista Carles Domènec ha creat Bearn, un projecte que inclou una escola d'escriptura i de cursos culturals, una revista literària, i una agència de comunicació cultural.

El 2014, juntament amb Josep Pich Mitjana, Joan Pastrana, Josep Contreras i Laura Baeza ha impulsat Nova Editorial.

Poesia:

·         Passaport de sang (Centre Cultural Capaltard, 1998)

·         Breu blues de València (El Gall Editor, 2007)

Sebastià Bennasar un home ocupat ha trobat temps per venir als Glops de poesia i fer un recorregut literari a través dels Països Catalans a partir dels poemes dels autors que li agraden, que ha llegit i rellegeix.

Impulsor de diversos actes culturals arreu, gran lector i orador ens brinda amb poemes inèdits sobre Barcelona, la creació de la poesia o parlant del dadaisme. I ens porta amunt i avall de les terres de parla catalana amb: Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Martí i Pol (L’Elionor), Vicent Andrés Estellés (Et pariren per vetllar la nit del teu poble), Damià Huguet (Febre en punt), Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Salvador Iborra i Manuel de Pedrolo.

En general i com no podia ser d’una altra manera hi trobem un leit mortiv, la novel·la negra i si volem la poesia negra ja que per Sebastià Bennasar sempre busca un punt de sarcasme amb un llenguatge incisiu i irònic.

Vam acompanyar la vetllada amb un vi D.O. Vi de la Terra de Mallorca, l’ÀN/2 (Aromes especiats (pebre) i fruita madura amb notes de cuir, eucaliptus i cacau. Gust molt equilibrat en boca, balsàmic i fresc amb una anotació mineral i lleugera sensació vegetal en el final).

Sebastià Bennasar

Isabel Ortega

Isabel M. Ortega Rion, tarragonina i professora de llengua catalana a l’ensenyament secundari. És llicenciada en Psicologia i en Filosofia, i ha col·laborat en el seminari Filosofia i Gènere de la UB investigant l’obra de Simone Weil, de qui ha traduït el recull d’articles Escrits sobre la guerra (Bromera, 1997). En poesia, ha publicat Enfilall (Premi Comas i Maduell Ciutat de Tarragona, Cossetània 2002), Runa plena (Arola, 2004), Nòmada (Cossetània, 2009) i Medusa (Cossetània, 2013). Ha participat en diverses publicacions col·lectives i ha fet recitals en grup i en solitari.

He omplert la meva vida de prefixos: / transporto, desestimo, recomenço, / entreveig, / reconec, retinc, confonc, / perdono, deshabito.

SOBRANT

No som un col·lectiu de perdedors.
Desposseïts, vam néixer.
Som, simplement, el pòsit,
escuralles d'una època de canvis
epidèrmics, la pedrera de morts
a la fossa comuna de la història
recent.   Les paraules seran
la nostra pròpia tomba.
           
                   (Runa plena)

EMPADRONAMENT

  
Que t’adormis als meus braços
algun cop
mai no voldrà dir que hi tinguis
una llar.
                                 Una llar
no és el carrer on nia
de tant en tant, l’oriol.
Ni la boca on se m’instal·la
el somriure quan passejo
                           per un plany
com un gat per les baranes.

Em descordo la nuesa
mentre els teus ulls, bambolines
de fireta, matussegen
l’amor: naufraguem en llàgrimes
                           de comèdia...
                                  Per un plor
brillantment aconseguit,
no hi tindràs, en mi, una casa.
Sóc la veu enrogallada
d’un tango o una balada
                           d’envelat,
ocell de pas: plego veles
amb la ressaca dels besos.
O dels versos.
Que jo m’adormi als teus braços
algun cop
mai no voldrà dir que em siguis
                           una llar.
Posa’m al teu cens, millor,
com transeünt.

                   (Nòmada)

MOLLES DE PA PER AL RETORN

Aquesta casa no és la meva.
Reconec els mobles, les portes,
la catifa, l’olor, però
aquesta casa no és la meva.
Els dits transiten la polsina
que ha recobert temps de viatges.
Tota la pols sóc jo, cendra que s’ha instal·lat
pels llocs que havien estat meus.
O potser és la llum d’algun punt
cardinal que encara porto als ulls,
que tot ho desparença, com la mirada
d’aquests que em furguen els armaris,
que em regiren calaixos,
que m’anomenen “mama”.
Sec al sofà, m’estiro al llit,
toco els llençols: aquesta casa
no és la meva.
Un cos m’estreny, m’arrapa; un cos
em diu “és casa teva, dona”.
I ja no sé si estic tornant
d’un somni o és que un somni em somia.
Sento que, en algun lloc, hi ha una rèplica exacta
de la casa on habito i una altra jo recorre
els objectes amics que li pertanyen.
El món se’m fa bromall. Tota jo m’esvaeixo.
Tinc por que algun ocell
s’hagi menjat les molles del retorn.
                 

          (Nòmada) 

PER SI DE CAS

Convé tenir una ànima de recanvi

perquè no se sap mai.

Una segona ànima, més informal,

moblada amb senzillesa: somnis

de material barat, records reciclats, virtuts difuses,

retrets de plexiglàs coberts de fundes,

amors de qui sap quan potser un pèl caducats.

Per comprar-ne de saldo, busca’n pels mercadillos,

on en veuràs d’usades, però en molt bon estat.

Ningú no t’aconsella, hi hauràs de remenar.

Em van dir que s’hi troba alguna ànima robada,

alguna de perduda o, fins i tot, en pena.

Si en vols portar de marca, a la Soul Trade Exhibition

n’hi ha d’última generació: indolores, menudetes,

amb múltiples funcions i de poca durada.

Els venedors consultant poden assessorar-te.

Té un disseny exquisit, l’ànima de la moda,

però el preu que s’hi paga és desproporcionat.

Si algú et regala una ànima, accepta-la de grat.

Potser la desaràs al racó del calaix on guardes

les espelmes, les piles i les bosses,

però en cas d’emergència, sempre hi podràs recórrer. 

Perquè convé tenir una ànima de recanvi.

Per si s’acaba, l’ànima. Per si et cau als peus, l’ànima.

Per si hi ha crisi d’ànimes. Per si el món no t’hi cap, a l’ànima.

I si no pots amb l’ànima, ven-la al millor impostor,

que d’aquests mai no en falten. I no et sentis estranya,

que el món n’és ple, de gent desanimada.

Isabel Ortega ens va començar el recital recordant Montserrat Abelló que feia pocs dies que ens havia deixat i va llegir un poema seu.

Llavors va començar a recitar de memòria poemes seus mentre en buscava un que volia llegir. Te’l llegia i després un altre i un altre. Entre un poema i un altre t’explicava el perquè del motiu del poema o quina idea li havia volgut donar.

Realment no l’havia vist recitar i si en alguns casos és necessari escoltar la veu del poeta, en aquest cas, escoltar la veu d’Isabel Ortega recitant va ser tot un plaer en majúscules.

Els seus amics i amigues van estar molt contents de poder-la escoltar de ben a prop i conèixer aspectes que no sabien de la seva poetessa-companya.

Per aquesta ocasió vam escollir dos vins que podien casar bé amb una persona que no veu gaire vi: 

• Pinord Mireia Blanc (de paladar sedós, melós i amb cos. Els seus perfums ens envolten, donant la sensació que estem degustant les pròpies raïm.Retrogust llarg i harmònic); 
• Marina de Vallformosa  Blanc (leugeres sensacions àcides en boca. Ben estructurat, harmònic i de gran vivesa. El bombolleig del carbònic el presenta viu i intens).